ANÀLISI

La rivalitat Iran-Aràbia Saudita: què explica la poca solidaritat dels règims àrabs amb Gaza

Els motius geopolítics que expliquen per què la solidaritat amb Gaza ha estat més verbal que pràctica entre els règims àrabs

Enllaç a altres textos de l'autor imgauto48

Joan Roura

Periodista de la secció d'Internacional de TV3

@joanrourav
Actualitzat

Primer van ser els Acords Abraham, si no ens volem remuntar a la Declaració Balfour britànica del 1917 o als acords secrets Sykes-Picot entre el Regne Unit i França d'un any abans; o fins i tot, alguns ho fan, als temps bíblics.

Els Acords Abraham són molt més actuals: 15 de setembre del 2020. I són de més fàcil recorregut fins a arribar a l'actual crisi de Gaza per donar-hi una explicació i comprendre les enormes implicacions regionals que té i tindrà per a tot l'Orient Mitjà, fins i tot més enllà.

Trump havia tret els Estats Units, dos anys abans, el 2018, dels acords 5+1 firmats entre Washington, els altres membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU, la UE i l'Iran sobre el control del programa nuclear iranià a canvi de l'aixecament progressiu de sancions. Eren temps en què Obama era president i --atenció-- Biden era el seu vicepresident.

Malgrat que l'Iran el complia, Trump va cedir a les invectives antiiranianes del seu "amic" i primer ministre d'Israel, Benjamin Netanyahu, que alhora col·laborava amb el gendre del president, Jared Kushner, per aconseguir la quadratura del cercle.

Construir un eix antiiranià

Kushner, sionista segons ell mateix, i també "amic" de Netanyahu, va ser instrumental en la creació d'un eix de confrontació regional contra l'Iran que passava per la normalització diplomàtica d'Israel amb les monarquies sunnites del golf Pèrsic: els Acords Abraham.

L'objectiu últim era l'obertura d'ambaixades de l'Aràbia Saudita a Tel-Aviv i d'Israel a Riad. A canvi, Washington garantiria una defensa a escala de membre de l'OTAN a la Casa dels Saud.

Els Saudites van enviar Bahrain i els Emirats Àrabs Units com a cap de pont d'aquesta normalització de relacions.

Els custodis dels llocs sants de Medina i la Meca sabien l'escàndol que representaria en les opinions públiques àrabs un reconeixement d'Israel sense un mínim de contrapartides als palestins, encara que fos un simulacre d'estat.

Tot i això es preveia difícilment acceptable per Netanyahu i els seus socis de govern ultranacionalistes, a menys que el simulacre d'estat no anés més enllà d'un bantustan.

Una pantalla mínima que els Saud haurien pogut arribar a acceptar a canvi del blindatge nord-americà davant el rival xiïta de la República Islàmica de l'Iran.

A la frontera amb Egipte, s'acumulen les tendes des refugiats que van maxar del nord de Gaza
A la frontera amb Egipte, s'acumulen les tendes dels refugiats que van marxar del nord de Gaza (Reuters/Mohammed Salem)

L'atac de Hamas, contra Abraham

No sembla gaire difícil concloure que la doble jugada trumpista fos una línia vermella per a Teheran. Un eix Saudita-Israel protegit militarment pels Estats Units --que al mateix temps havien incrementat les sancions contra l'Iran-- situava la República Islàmica completament a la defensiva. I ja havia complert mig mandat un nou president nord-americà, Joe Biden, sense que hagués mostrat cap canvi d'intencions.

Als palestins, els Acords Abraham els situava encara en una posició més complicada. Directament, fora de qualsevol agenda regional.

És en aquest context que Hamas obté les armes, els diners i la capacitat logística de donar el cop més letal de la història en territori israelià.

Objectiu primer imaginable: aturar nous reconeixements de règims àrabs a l'estat jueu. De rebot, cridar a la solidaritat dels pobles àrabs en preveure el tipus de resposta que rebrien del govern més a la dreta nacionalista dels que mai han governat Israel.

El front intern

La primera onada expansiva de l'operació de Hamas el 7 d'octubre passat la van rebre els dos veïns immediats: Egipte i Jordània. Conscients, tant el president colpista del Caire, Abdel Fattah al-Sisi, com el monarca haiximita, Abdullah II, que Israel podria tenir la temptació d'efectuar una segona neteja ètnica de palestins que els recordava la del 1948, el primer que van fer va ser segellar les fronteres.

A Jordània, més del 60% de població ja és palestina. I la monarquia sap que en cas d'eleccions, els favorits són els Germans Musulmans.

A Egipte, el general Al-Sisi va arribar al poder després de derrocar precisament el govern democràticament elegit dels Germans Musulmans, dels quals Hamas és una branca. Els presos polítics islamistes a Egipte es compten per desenes de milers.

Protestes al Sanaa, al Iemen, controlada pels rebels houthis, un proxi de l'Iran
Protestes a Sanà, al Iemen, controlada pels rebels houthis, un proxi de l'Iran (Reuters/Khaled Abdullah)

El potencial desestabilitzador d'una entrada massiva de refugiats palestins se'ls feia insostenible. La solidaritat d'egipcis i jordans amb Gaza expressada als carrers, possiblement amb vehemència i contra els règims, encara més.

Solidaritat oral, no pràctica

Jordània, Egipte i les petromonarquies del Golf van decidir des del principi limitar la solidaritat amb la gent de Gaza sota les bombes israelianes en l'àmbit dels discursos. Alhora que estrenyien les mesures de control social per evitar qualsevol reproducció de les temudes revoltes àrabs de 2011 que tots ja donaven per superades havent aconseguit la supervivència dels règims.

L'al·lèrgia dels saudites a qualsevol canvi polític és llegendària. Riad va ser instrumental en el combat contra les anomenades "primaveres àrabs"; molt notablement en el retorn d'Egipte a l'autocràcia després del lleu parèntesi d'un any en què van poder governar els islamistes. Havien guanyat les primeres i úniques eleccions lliures que el país ha celebrat en la seva mil·lenària història.

Les monarquies del Golf, en termes realistes, no tenen cap problema amb Israel, sobretot quan la seva posició respecte de l'estat jueu, qualificada de "moderada", veu com a recompensa la protecció del Pentàgon nord-americà contra rivals exteriors com l'Iran. També els és útil per fer front a possibles dissidències internes.


L'Iran vol ampliar la seva influència

Només l'Iran ha permès --i fomentat-- moviments propalestins en territori propi i en el dels seus aliats.

Teheran ha volgut erigir-se en el líder de la solidaritat amb Gaza i ha arribat a atacar directament, però molt controladament, territori israelià.

La República Islàmica busca guanyar espais més enllà dels seus proxis: Hezbollah al Líban, els houthis al Iemen, el règim sirià, i en certa manera també el de l'Iraq.

Busca ampliar la seva influència entre les opinions públiques dels països àrabs sunnites, sabent que la causa palestina continua movent consciències entre les poblacions. Sabent que desgasta els règims que les fan callar. Precisament, règims dependents del gran enemic que l'Iran veu en els Estats Units.

ARXIVAT A:
Pròxim Orient IranGazaGuerra a Gaza
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut