Posar-se vermell: per què passa, quins efectes té i com es pot controlar aquesta reacció

Posar-se vermell, aquesta expressió incontrolable, impossible de fingir, que segurament tots hem notat alguna vegada, no té equivalent en cap altra espècie. És un tret peculiar i únic dels humans.

Va lligat a la sensació involuntària i incòmode de ser el centre d'atenció: el temps s'atura, el cor s'accelera i, tot d'una, notem escalfor que puja per les galtes.

Però quina explicació té l'anomenada ruborització? I com la podem evitar o minimitzar? N'hem parlat amb alguns experts de diferents àmbits.

D'entrada, s'ha d'aclarir que es tracta d'una reacció natural, associada a situacions en què experimentem pudor, ira, ansietat o excitació, i més present en persones tímides, insegures, introvertides o amb por de fer el ridícul.

Andrea Combalia, dermatòloga de l'Hospital Clínic de Barcelona --i membre de la Societat Catalana de Dermatologia, de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya-- explica que és un fenomen que depèn molt de cada persona.

"El cervell i la pell estan super connectats i, depenent d'aquestes emocions, tenim unes reaccions o unes altres"

Depèn també dels vasos sanguinis de la pell, afegeix Combalia: "del que els costi dilatar-se o no". I també del color de la pell de la persona: "Una pell fosca no deixarà entreveure tan clarament el rubor".

Així, indica que el rubor és conseqüència d'un augment del flux de sang en els vasos sanguinis de la nostra pell i que es tracta d'una reacció "totalment involuntària i que forma part del llenguatge no verbal".

"D'alguna manera, denota incomoditat o penediment. Pot aparèixer també com a resposta davant d'altres emocions com la culpa, l'ansietat o el nerviosisme"

Experimentem sensacions semblants "quan tenim calor, fem esport i puja la nostra temperatura corporal", apunta la dermatòloga.

Per què ens posem vermells?

Cristina Ruiz Coloma, doctora en Psicologia i especialista en psicologia clínica, explica que és una reacció que té a veure amb aspectes com la seguretat que tenim en nosaltres mateixos i de les expectatives que posem en determinades situacions; també de si la persona és més o menys ansiosa.

El cas és que tots ens posem vermells, perquè quan hi ha una emoció intensa es dilaten els vasos capil·lars de la zona de la cara.

"Passa això perquè quan es produeix una situació percebuda com a estrès, el sistema nerviós simpàtic s'activa i produeix una resposta que pot ser a nivell de taquicàrdia, sudoració o falta de respiració".

Aquesta resposta, pel que fa a la vergonya, fa que la sang s'acumuli més a la zona de les galtes i és allà on es percep més perquè la pell és més fina.

Què podem fer si volem evitar ruboritzar-nos?

Per la Doctora Ruiz, normalitzar i acceptar la ruborització i intentar disminuir els nivells d'ansietat ens pot ajudar a tenir un control més gran de la vermellor i no entrar en un cercle viciós.

"Com que la ruborització va molt connectada amb l'ansietat, intentar fer alguna tècnica de relaxació o de respiració abans o quan estem interactuant amb gent, ens pot ajudar a disminuir l'ansietat".

Un dels aspectes que intervé en el fet de posar-se vermell és la percepció que pensem que tindran els altres sobre nosaltres. En general, és una percepció negativa, assumint que la gent ens jutjarà negativament: "em veuran més dèbil, insegur, nerviós...".

Però no sempre ha de ser així. No hi ha dubte que posar-se vermell és una sensació desagradable i, per alguns, fins i tot associada a problemes d'ansietat social, però hi ha diversos estudis que indiquen que la majoria de persones a qui els passa això sobredimensionen l'impacte que té.

Efectes positius de posar-se vermell

Dacher Keltner --de la Universitat de Califòrnia-- assegura que, en realitat, les persones que es posen vermelles amb facilitat són percebudes com "algú en qui es pot confiar més".

I no només és l'honestedat una característica associada a aquesta reacció. Qui es posa vermell no busca ser el centre d'atenció ni cap protagonisme, cosa que el faria "més obert a escoltar".

Com ja s'ha dit, la ruborització és de les poques expressions que no es poden fingir o fer expressament, i aquesta mateixa falta de control és el que segurament ens incomoda més d'aquest fenomen, però alhora el converteix en "un senyal que pot generar confiança".

Estudis com el del psicòleg Matthew Feinberg indiquen que posar-se vermell podria, fins i tot, indicar que ets més altruista que la resta de persones. O com el de la psicòloga Corine Dijk, que conclou que el fet de posar-se vermell pot ajudar a fer que l'altra gent perdoni alguna falta que hagis fet o que fins i tot pugui ajudar a evitar un conflicte.

Quan algú ha de decidir en qui pot confiar, té sentit triar persones que se sentirien culpables si fessin alguna cosa malament. Posar-se vermell o en evidència seria vist com a positiu, en aquest sentit.

Intervenció quirúrgica com a última opció

Laureano Molins, cap de cirurgia toràcica de l'Hospital Clínic de Barcelona, explica que la ruborització és fisiològica i la compara amb el fet, per exemple, de suar. Assegura que "la majoria de gent conviu força bé amb aquesta patologia".

Tot i així, "n'hi ha que no", i és llavors quan "poden aparèixer els problemes i condicionar-te, fins i tot, la vida".

"Hi ha persones que tenen una resposta exagerada a un estímul normal".

El doctor Molins reconeix que la medicina encara no sap ben bé per què això afecta més unes persones que unes altres. El que sí que ha aconseguit la ciència mèdica és tractar-ho.

El suport psicològic és la primera recomanació que fan els metges per intentar conviure amb aquesta afecció. Però si amb això no n'hi ha prou i el fenomen es transforma en eritrofòbia (fòbia a posar-se vermell), Molins esmenta un tractament que es va iniciar ara fa 30 anys i que, segons ens explica, està donant bons resultats:

"Arran del tractament quirúrgic per frenar la sudoració severa de les mans o de la cara, vam veure que també millorava la ruborització. Vam aconseguir interrompre la cadena simpàtica, a partir d'un nervi que passa per dins del tòrax i que fa de mediador d'aquesta afecció"

Aquest tractament quirúrgic, anomenat simpatectomia endoscòpica toràcica, està tenint un èxit d'entre el 90 i el 95%. Es tracta d'una cirurgia mínimament invasiva que es realitza amb la tècnica de la videotoracoscòpia.